divendres, 25 de desembre del 2009

Plaça 6 de Juny - Igualada


Combat lliurat el 6 de juny de 1808 en una collada prop del Bruc (Anoia) entre una columna de 3 800 soldats, la majoria italians, de l'exèrcit francès del general Duhesme, comandada pel brigadier Schwartz, que, procedent de Barcelona, es dirigia a Manresa, i les tropes resistents integrades per un destacament de suïssos del regiment d'infanteria Wimpffen número 1, un grup de guàrdies valons escàpols de la guarnició francesa de Barcelona i entre 1 000 i 2 000 membres de sometents catalans provinents de Manresa i del seu corregiment i d'Igualada i dels pobles de la rodalia, tots ells comandats pel tinent suís Francesc Krutter i Grotz. La presència inesperada d'un exèrcit regular i el repic de campanes que convocava a sometent feren suposar a Schwartz unes forces molt superiors a les que en realitat hi havia i manà de recular; les baixes franceses, però, foren unes 300. La victòria popular, la primera des de la invasió francesa, desvetllà l'esperit de resistència, amb àmplies repercussions per al futur de la guerra. La presència real de sometents, dirigits de fet per una minoria rectora predominant, eclesiàstica i gremial, i impel•lits possiblement també pel malestar social i econòmic, donà lloc a una llegenda en la qual la victòria era obra d'un exèrcit integrat exclusivament per gent del poble sense preparació militar i armada molt primitivament, i a la confusió que creà l'eco del repic del timbal d'un minyó, que féu suposar als francesos un gros exèrcit.
Font : http://www.enciclopedia.cat

dimarts, 22 de desembre del 2009

Carrer 2 de Maig - Manresa


Motí popular madrileny (1808) que fou la guspira que encengué la guerra contra Napoleó. La llibertat de Godoy, l'anada d'alguns membres de la família reial a França i el mal comportament de les tropes imperials d'ocupació indignaven el poble de Madrid. Entre els elements militars de la guarnició espanyola, animats pels capitans Luis Daoíz i Pedro Velarde, hom conspirava contra els invasors. Mentrestant circularen ordres secretes perquè el dia 2 de maig sortissin de Madrid la reina d'Etrúria, l'infant Antoni (president de la Real Junta de Gobierno) i l'infant Francesc de Paula. De bon matí d'aquella diada, escamots d'homes armats s'aplegaven davant el palau. En veure que s'enduien les últimes persones de la família reial que restaven a Madrid, la gent congregada intentà d'abalançar-se damunt els carruatges, però fou repel•lida per les forces de Murat. Ràpidament els madrilenys organitzaren la resistència: hom lluità amb armes improvisades a tots els barris de la ciutat. El capità general espanyol, Negrete, havia manat d'aquarterar la tropa; però no pogué evitar que Daoíz i Velarde s'imposessin a llurs superiors i organitzessin la defensa del parc d'artilleria de Monteleón, juntament amb el tinent d'infanteria Jacinto Ruiz i el capità Andreu Rovira, amb un grup de catalans. Això no obstant, els francesos s'empararen del parc. A la Casa de Correos s'instal•là una comissió militar que, sense informació de cap mena, condemnà a mort tots els presoners, que foren afusellats a la muntanya del Príncipe Pío i en altres indrets de Madrid. L'endemà, Murat publicava una proclama avisant que hom procediria militarment contra tothom qui portés armes.
Font : http://www.enciclopedia.cat/

dilluns, 21 de desembre del 2009

Carrer 26 de Gener de 1641 - Barcelona (Sants)



El 26 de gener de 1641 les tropes castellanes ataquen Barcelona. La primera envestida és contra Montjuïc. La milícia gremial de la ciutat, ajudada per contingents francesos, rebutja l'atac. Els catalans passen a l'ofensiva i els terços comencen la retirada. La batalla de Montjuïc dóna pas a la guerra dels Segadors, que dura gairebé dinou anys. Catalunya és un front més de la guerra dels Trenta Anys, que enfronta França i Espanya per l'hegemonia a Europa. Pau Claris mor un mes després de la victòria de Montjuïc i les noves autoritats no poden aturar els excessos dels lloctinents francesos.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Carrer Catorze d'Abril - Terrassa



Francesc Macià proclamà la República Catalana, des del palau de la Generalitat de Barcelona,el dia 14 d'abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República Espanyola. Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d'Olwer, Marcel•lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l'acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i hom fixà el procés d'elaboració d'un estatut d'autonomia que havia d'ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles.

Font : http://www.enciclopedia.cat

Carrer 1 de Maig - Calaf


L'1 de maig és la jornada més significativa del moviment obrer, i se celebra des del 1890 en record dels quatre treballadors de Chicago (Illinois, EUA) sentenciats a mort el 1886 pel simple fet d’haver reivindicat un seguit de millores socials i laborals molt justes. Aquest dia treballadors de tot el món es manifesten amb un esperit clarament reivindicatiu.

Font : http://www.vilaweb.cat/


A Calaf, el dia primer de maig es celebra el tradicional aplec a l’ermita de Sant Sebastià, per tal de complir el vot de poble,com agraïment per haver-se deslliurat la població de la pesta negra o bubònica -epidèmia caracteritzada per l’aparició de bubons o ganglis supuratius propagada a través de les puces que portaven les rates-, i que feia estralls arreu de Catalunya. Cal recordar que un dels brots de l’epidèmia va arribar a Calaf el gener de l’any 1651, i un any després havien mort més de 400 persones, corresponents a tres quartes parts de la població; fins i tot el vicari de Sant Martí Sesgueioles va assumir les tasques pastorals ja que Calaf s’havia quedat sense capellans. La processó surt de la Plaça Gran i arriba a l’ermita de Sant Sebastià passant pel
carrer Xuriguera, carrer 1 de maig, camí del cementiri i camí de Sant Sebastià.


/

divendres, 18 de desembre del 2009

Carrer Onze de Setembre - Calaf


La primera llei aprovada pel Parlament de Catalunya en constituir-se l'any 1980 fou la que declara l'11 de setembre festa nacional de Catalunya en els següents termes: "(...) El poble català en el temps de lluita va anar assenyalant una diada, la de l'onze de setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l'onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió, suposava també l'esperança d'un total recobrament nacional. Ara, en reprendre Catalunya el seu camí de llibertat, els representants del Poble creuen que la Cambra Legislativa ha de sancionar allò que la Nació unànimement ja ha assumit. Per això el Poble de Catalunya estableix, per la potestat del seu Parlament ,la següent Llei:
"Article primer. Es declara Festa Nacional de Catalunya la diada de l'onze de setembre."
"Article segon. Aquesta Llei entrarà en vigor el mateix dia de la seva publicació en el Diari Oficial de la Generalitat."
"Per tant, ordeno que tots els ciutadans als quals sigui d'aplicació aquesta Llei cooperin al seu compliment i que els Tribunals i Autoritats als quals pertoqui la facin complir."

Font : http://www.gencat.cat/catalunya/cat/simbols.htm

El carrer : l’espai públic per excel•lència.

No us heu preguntat alguna vegada per què els carrers tenen un magnetisme especial?
Quan anem de visita a un poble a una ciutat a tots ens agrada passejar pels seus carrers. Ja siguin amples i modernes avingudes o carrerons estrets del barri antic, ja siguin petites places porxades o monumentals places enjardinades , ja sigui sols o en companyia, ens fascina fer una passejada i descobrir els carrers que conformen un barri o una ciutat.
I per què acostumen a sortir al carrer per celebrar al carrer els esdeveniments públics més significats : la revetlla de Sant Joan, la victòria del nostre equip de futbol .....
Doncs, segurament, perquè el carrer és l’espai públic més públic. No ens fa pagar ningú per passejar pel carrer, ni per manifestar-nos, ni per seure al banc d’una placeta. I el carrer acull de la mateixa manera tant al ric com al pobre : no fa distincions.
Aquest blog vol ésser un petit homenatge a aquests callats companys de viatge que formen part de la nostra vida.